LECTURA DILLUNS 8/1/18: 1ª Samuel 7 i Mateu 13: 44


Dilluns 8 de Gener

1ª Samuel 7
Els de Quiriat-Jearim es van fer càrrec de l'arca del Senyor. La van instal·lar a casa d'Abinadab, dalt el tossal, i consagraren el fill d'aquest, Elazar, perquè custodiés l'arca del Senyor.
Ja feia molt de temps, uns vint anys, que l'arca havia estat instal·lada a Quiriat-Jearim. Llavors tot el poble d'Israel va acudir al Senyor. Samuel els va dir:
--Si us convertiu al Senyor de tot cor, heu de treure d'enmig vostre els déus dels estrangers i també les Astartes. Poseu el vostre cor en el Senyor i adoreu-lo a ell sol, i ell us salvarà del poder dels filisteus.
Els israelites, doncs, van treure les estàtues dels Baals i les Astartes i van adorar únicament el Senyor.
Samuel digué:
--Aplegueu tot Israel a Mispà i pregaré per vosaltres al Senyor.
Es van aplegar, doncs, a Mispà, van pouar aigua i l'abocaren davant el Senyor. Aquell dia van celebrar un dejuni. I deien:
--Hem pecat contra el Senyor.
Així Samuel va ser jutge dels israelites a Mispà.
Quan els filisteus van sentir a dir que els israelites s'havien concentrat a Mispà, els cinc primers magistrats de les ciutats filistees van pujar per atacar Israel. Els israelites, en saber-ho, van tenir por dels filisteus i digueren a Samuel:
--No callis ni te'n vagis! No paris de clamar al Senyor, el nostre Déu, a favor nostre: que ell ens salvi de les mans dels filisteus!
Samuel va prendre un anyell de llet i el va sacrificar tot sencer en holocaust al Senyor. Va clamar al Senyor a favor d'Israel i el Senyor l'escoltà. 10 Mentre Samuel oferia l'holocaust, els filisteus s'acostaren per atacar Israel. Però el Senyor va desencadenar aquell dia una gran tronada contra els filisteus, que es van esverar i perderen la batalla. 11 Els israelites sortiren de Mispà, perseguiren els filisteus i els anaren derrotant fins més avall de Betcar. 12 Llavors Samuel va fer erigir una pedra entre Mispà i Xen i l'anomenà Eben-Aèzer (que significa «roca de l'ajuda»), perquè deia: «Fins aquí ens ha ajudat el Senyor.»
13 Els filisteus van quedar humiliats i ja no tornaren a fer més incursions pel territori d'Israel. Durant tota la vida de Samuel, el Senyor va fer sentir als filisteus el poder de la seva mà, 14 i les poblacions que els filisteus havien pres a Israel tornaren a ser israelites, des d'Ecron fins a Gat. Així va ser alliberat tot el territori d'Israel que estava en poder dels filisteus. I també hi hagué pau entre Israel i els amorreus.
15 Samuel va ser jutge d'Israel tota la seva vida. 16 Any rere any anava passant per Betel, Guilgal i Mispà, i en tots aquests llocs administrava justícia a Israel. 17 Després tornava a Ramà, on tenia la casa. Des d'allí governava Israel, i va dedicar-hi un altar al Senyor.


Parábolas. Tesoros escondidos. Mateo 13: 44
»Amb el Regne del cel passa com amb un tresor amagat en un camp: l'home que el troba el torna a amagar i, ple de joia, se'n va a vendre tot el que té i compra aquell camp.
El poder de las parábolas reside en su capacidad de generar poderosas imágenes mentales en los oyentes; apelan a realidades que las personas vivían y con facilidad podían hacer una conexión espiritual. Encontrar un tesoro en las tierras que habitó Jesús no era tan descabellado como a nosotros, que tenemos entidades bancarias, nos puede parecer. La tierra de Israel fue lugar de paso y conflicto de los principales imperios mundiales. Egipcios, asirios, babilonios, persas, griegos y romanos se disputaron una y otra vez esas  tierras. Los saqueos de la población local eran constantes y, a menudo, enterrar los bienes era la única manera de protegerlos de la rapiña de los diferentes ejércitos. Existían incluso usos y costumbres acerca de la propiedad de los tesoros encontrados al excavar. Por tanto, los oyentes de Jesús podían entender lo que el Maestro decía. ¿Qué estarías dispuesto a hacer si encontrarás un tesoro?



La parábola nos dice que aquel hombre que halló el tesoro estaba dispuesto a todo para conseguirlo. Para él era tan importante que lleno de alegría invirtió todo lo que tenía para comprar el terreno y hacerse con la propiedad del hallazgo. Para mí no es difícil encontrar eco de otras palabras de Jesús en esta historia: "Donde esté tu tesoro allá estará tu corazón". O del apóstol Pablo: "Todo lo considero basura por el privilegio de conocer a Cristo". 



La aplicación es fácil de ver ¿Cuán valioso en la práctica es el Reino de Dios para mí? Ahora no estoy hablando de la iglesia local; me estoy refiriendo al propósito universal del Señor de restaurar todas las cosas, incluida la humanidad, al estado previo a la gran catástrofe universal que supuso el pecado, la rebelión del ser humano contra Dios y su autoridad, evento que ha causado el tipo de mundo en que vivimos y el tipo de personas que somos. ¿Cuál es el tesoro de mi vida? Es fácil detectarlo mirando hacia dónde va mi tiempo, mis energías, mis esfuerzos, mis anhelos, mis ansiedades, mis desvelos. La realidad no engaña; a pesar de su crudeza siempre es nuestra amiga porque nos enfrenta con lo que somos y aceptarla es el primer y necesario paso para cualquier cambio.



¿Dónde está tu auténtico tesoro? ¿Qué te enseña sobre ti mismo la respuesta que has dado?

Diumenge 7 de Gener Comparteix el que has après amb els germans.


Diumenge 7 de Gener
Comparteix el que has après amb els germans.

LECTURA DISSABTE 6/1/18: 1ª Samuel 6 i Mateu 13: 33


Dissabte 6 de Gener

1ª Samuel 6
L'arca del Senyor feia ja set mesos que era a la plana filistea quan els filisteus van convocar els sacerdots i els endevins per demanar-los:
--Què n'hem de fer, de l'arca del Senyor? Digueu-nos com podríem fer-la retornar al seu lloc.
Ells respongueren:
--Si retorneu l'arca del Déu d'Israel, no l'envieu pas tota sola, sinó acompanyada d'una ofrena que serveixi de reparació. Llavors us posareu bons, i sabreu per què el poder de la mà del Déu d'Israel no es retirava de vosaltres.
Els preguntaren:
--Quina ofrena hem de presentar?
Ells van respondre:
--Cinc morenes d'or i cinc rates d'or, segons el nombre dels primers magistrats de les ciutats filistees, ja que l'epidèmia ha afectat no solament el poble en general sinó fins i tot els primers magistrats de les cinc ciutats. Feu unes figuretes de les vostres morenes i d'aquestes rates que devasten el país, i així donareu glòria al Déu d'Israel. Potser aleshores el poder de la seva mà es retirarà de vosaltres, dels vostres déus i de la vostra terra. Què en trauríeu d'endurir el vostre cor, com van fer els egipcis i el faraó? ¿No els va tractar Déu amb duresa fins que deixaren sortir els israelites i aquests se'n pogueren anar? Ara, doncs, afanyeu-vos a fer un carro nou, agafeu dues vaques que estiguin criant i no hagin portat mai el jou i junyiu-les al carro, però torneu a l'estable els seus vedells. Després preneu l'arca del Senyor i carregueu-la al carro, i al costat d'ella, dins una caixeta, poseu-hi les figuretes d'or que oferiu com a reparació. Després deixeu que el carro se'n vagi. Però fixeu-vos-hi bé: si l'arca agafa el camí del seu país i puja a Bet-Xèmeix, vol dir que és ella la causa d'aquest gran desastre; si no l'agafa, sabrem que no és la mà del Senyor la que ens ha castigat, sinó que tot ha estat casual.
10 Així ho va fer aquella gent. Van prendre dues vaques que criaven, les van junyir al carro i van tancar els vedellets a l'estable. 11 Carregaren l'arca del Senyor, i també la caixeta amb les rates d'or i les figuretes de les morenes. 12 Les vaques se'n van anar de dret pel camí de Bet-Xèmeix. Avançaven per la bona ruta, tot mugint però sense desviar-se ni a dreta ni a esquerra. Els primers magistrats de les ciutats filistees van anar caminant darrere d'elles, fins al terme de Bet-Xèmeix.
13 La gent de Bet-Xèmeix segava el blat a la vall. Van alçar els ulls i, en veure l'arca, tingueren una gran alegria. 14 El carro va arribar fins al camp de Jehoixua de Bet-Xèmeix i es va aturar en un indret on hi havia una gran pedra. Els de Bet-Xèmeix, després de fer llenya de la fusta del carro, van oferir les vaques en holocaust al Senyor. 15 Els levites havien descarregat l'arca del Senyor i la caixeta que hi havia al costat amb les figuretes d'or, i ho havien posat tot sobre la gran pedra. Aquell dia els de Bet-Xèmeix van oferir holocaustos i altres sacrificis al Senyor. 16 Els cinc primers magistrats de les ciutats filistees, després de veure tot això, se'n tornaren a Ecron el mateix dia.
17 Les morenes d'or que els filisteus van pagar al Senyor com a reparació eren: una per Asdod, una per Gaza, una per Ascaló, una per Gat i una per Ecron. 18 Les rates d'or eren tantes com les poblacions filistees governades pels seus cinc primers magistrats, tant ciutats fortificades com poblacions sense muralles; els seus límits arribaven fins a la gran pedra on van col·locar l'arca del Senyor. Aquesta pedra és encara, fins al dia d'avui, al camp de Jehoixua de Bet-Xèmeix.
19 Uns homes de Bet-Xèmeix van morir perquè havien mirat dins l'arca del Senyor: eren setanta homes dels cinquanta mil en edat adulta. El poble va fer dol per la gran plaga amb què el Senyor els havia castigat. 20 Deien els de Bet-Xèmeix:
--Qui podrà resistir davant el Senyor, aquest Déu sant? On podríem enviar l'arca, perquè se'n vagi d'enmig nostre?
21 Llavors van enviar missatgers als de Quiriat-Jearim per dir-los:
--Els filisteus ens han tornat l'arca del Senyor. Baixeu i emporteu-vos-la!


Parábolas. Levadura. Mateo 13: 33

33 Els digué una altra paràbola:
--Amb el Regne del cel passa com amb el llevat que una dona va posar dins tres mesures de farina, fins que tota la pasta va fermentar.


Una pequeña porción de levadura tiene la capacidad de hacer fermentar toda la masa. Jesús utiliza esta parábola que era perfectamente comprensible para todos sus oyentes. En todas las casas de Palestina este proceso se repetía una y otra vez y, por tanto, las palabras del Maestro tenían la capacidad de generar poderosas imágenes mentales en los oyentes. Las personas podían reproducir en sus mentes el proceso de una ínfima cantidad de levadura produciendo una imperceptible pero continuada influencia sobre la masa de harina hasta hacerla fermentar. 

Jesús afirma que así trabaja el Reino de Dios, de una forma callada y a menudo imperceptible ejerciendo una influencia sobre su entorno. Miremos las sociedades desarrollados en las que nos ha tocado vivir. Tenemos sistemas de educación y sanidad pública, leyes, derechos humanos, protección a los más desvalidos y necesitados, instituciones para cuidar de huérfanos, moribundos y discapacitados. Hay un continuo y creciente acceso en todo el mundo a la educación, la sanidad y la alimentación. Tenemos instituciones que vigilan a los gobiernos y los denuncian si estos pisan los derechos humanos. Todavía queda ¡Sin ninguna duda! muchísimo por hacer. Sin embargo, si comparamos la situación actual con la del mundo en el que nació Jesús no podemos sino afirmar que ha habido una mejora real. Pero estoy convencido que todos estos, aunque insuficientes, progresos vienen de la mano del cristianismo, de sus principios y valores y de aquellos cristianos que con su vida y trabajo han sido levadura en su sociedad. 

Pero también hay una aplicación personal de esta parábola. La masa no puede cambiar si no es debido a la acción de un agente externo, la levadura. Nosotros, como seres humanos, no podemos, por más que lo intentemos, cambiar si no hay una influencia externa; la presencia de Jesús, el Hijo de Dios, viviendo en nuestras vidas por medio de su Espíritu Santo. Él es la única levadura que puede transformar nuestra vida; es el único que puede cambiar nuestro corazón. No olvidemos que como Él mismo afirma, es el corazón donde radica nuestro problema y, del mismo modo que la levadura actúa desde el interior, así Jesús debe actuar desde nuestro interior, desde la raíz de los problemas.

Sólo hay una pequeña pero brutal diferencia. La harina no puede resistirse a la influencia de la levadura, pero nosotros si podemos resistirnos a la influencia de la levadura espiritual en nuestras vidas.

¿Qué evidencias hay que la levadura de Jesús está transformando tu vida? ¿Qué tipo de resistencia le estás ofreciendo? ¿Qué piensas hacer al respecto?

LECTURA DIVENDRES 5/1/18: 1ª Samuel 5 i Mateu 13: 31-32


Divendres 5 de Gener

1ª Samuel 5
Els filisteus, després d'apoderar-se de l'arca de Déu, la van dur des d'Eben-Aèzer a Asdod. Un cop allí, van portar-la al temple de Dagon i la col·locaren al costat mateix de la seva estàtua. L'endemà, quan els d'Asdod es llevaren, van trobar Dagon caigut de bocaterrosa davant l'arca del Senyor. Van redreçar Dagon i tornaren a posar-lo al seu lloc. L'endemà al matí, quan es llevaren, altra vegada Dagon havia caigut de cara a terra davant l'arca del Senyor. El cap i les mans, trencats, havien anat a parar al llindar. De l'estàtua, en quedava només el cos. Per això, fins al dia d'avui, ni els sacerdots de Dagon ni cap dels qui a Asdod entren al temple de Dagon, no trepitgen el llindar.
El Senyor va fer sentir als habitants d'Asdod el poder de la seva mà i els va esporuguir, castigant amb una epidèmia de morenes la ciutat i tot el seu territori. En veure-ho, els d'Asdod deien:
--Que l'arca del Déu d'Israel no es quedi més entre nosaltres: ens fa sentir massa el poder de la seva mà, tant a nosaltres com al nostre déu Dagon!
Els d'Asdod van convocar els cinc primers magistrats de les ciutats filistees i els van preguntar:
--Què n'hem de fer, de l'arca del Déu d'Israel?
Ells van respondre:
--Que la traslladin a Gat.
Allà, doncs, van traslladar l'arca del Déu d'Israel. Però així que la hi hagueren portada, el Senyor va fer sentir a la ciutat el poder de la seva mà i va provocar-hi un gran trasbals, castigant-ne els habitants, petits i grans, amb una epidèmia de morenes.
10 Llavors van enviar l'arca de Déu a Ecron. Però així que l'arca de Déu va arribar-hi, els ecronites exclamaren:
--Ens han portat l'arca del Déu d'Israel per fer-nos morir a tots!
11 Llavors els d'Ecron van convocar els cinc primers magistrats dels filisteus i els digueren:
--Emporteu-vos l'arca del Déu d'Israel! Que se'n torni al seu lloc i que no ens mati a tots!
Per tota la ciutat hi havia un pànic mortal, perquè Déu hi feia sentir durament el poder de la seva mà, 12 i els homes que no havien mort patien de morenes. El clam de la ciutat pujava fins al cel.


Parábolas. Semilla de mostaza. Mateo 13: 31-32
31 Els proposà encara una altra paràbola:
--Amb el Regne del cel passa com amb el gra de mostassa que un home va sembrar en el seu camp: 32 la mostassa és la més petita de totes les llavors; però, quan ha crescut, es fa més gran que les hortalisses i arriba a ser un arbre; fins i tot vénen els ocells del cel a fer niu a les seves branques.

Mateo, Marcos y Lucas hacen referencia a esta parábola en sus evangelios. Los dos primeros enfatizan lo pequeño de la semilla. Lucas no hace ninguna referencia a este detalle y da más énfasis al refugio que supone el árbol crecido para los pájaros. Desde el punto de vista de la naturaleza la semilla de la mostaza no es la más pequeña de todas las existentes; esto, sin embargo, no es el punto que debe centrar nuestra atención, sino cómo el humilde comienzo del Reino con un predicador itinerante y un puñado de discípulos sin excesiva formación teológica y fuerte oposición desde los estamentos religiosos de su época ha llegado a convertirse en una fuerza universal que ha tenido y sigue teniendo la capacidad para generar transformación en las personas y la cultura. 



Una vez más vemos que lo realmente importante no son los comienzos, sino más bien los finales. De nuevo podemos apreciar lo que parece ser un principio universal, las cosas que impactan y tienen trascendencia, las que tienen la capacidad de convertirse en algo grande, acostumbran a tener comienzos humildes y, con cierta frecuencia, despreciados. Hay un principio orgánico muy claro en esta enseñanza de Jesús, similar al que ya vimos en la parábola de la semilla que crece sin que el labrador llegue a comprender, la semilla tiene en sí misma todo el potencial genético para producir un gran árbol.



Personalmente veo dos claras enseñanzas que se desprenden de esta parábola. La primera tiene que ver con el potencial oculto del Reino. A lo largo de la historia nos ha demostrado una y otra vez su capacidad de crecer, desarrollarse y extenderse en los ambientes más hostiles y áridos espiritualmente hablando. Eso me enseña a no perder nunca la perspectiva y no dejarme desanimar por lo aparente. La segunda tiene que ver con mi propia vida espiritual. Si lo permito, si no me opongo, si soy buena tierra, esa pequeña semilla plantada en mi corazón el día de mi conversión irá creciendo y haciendo que Jesús sea cada vez más evidente en mi vida.


¿Por qué el Reino crece a pesar de tanta hostilidad interna y externa? ¿Qué aplicación tiene para tu experiencia personal el poder de la semilla plantada en ti? ¿Que acción te mueve a llevar a cabo la reflexión anterior?

LECTURA DILOUS 4/1/18: 1ª Samuel 4 i Mateu 13: 47-48


Dijous 4 de Gener

1ª Samuel 4
Samuel adreçava la paraula a tot Israel. Per aquell temps, Israel es va mobilitzar per fer la guerra als filisteus. Els israelites acamparen prop d'Eben-Aèzer, mentre que els filisteus acampaven a Afec. Els filisteus es van col·locar en ordre de batalla. La lluita va ser aferrissada i els filisteus derrotaren els israelites, que van perdre uns quatre mil homes en aquell combat a camp obert.
Quan l'exèrcit d'Israel va arribar al campament, els ancians deien:
--Com és que el Senyor ha permès avui que els filisteus ens derrotessin? Anem a Siló a buscar l'arca de l'aliança del Senyor. Si l'arca ve enmig de nosaltres, el Senyor ens salvarà dels nostres enemics!
Van enviar, doncs, gent a Siló per endur-se'n l'arca de l'aliança del Senyor de l'univers, el qui té per tron els querubins. Els dos fills d'Elí, Ofní i Pinhàs, acompanyaven l'arca de l'aliança de Déu. Quan l'arca va arribar al campament, tot l'exèrcit d'Israel aixecà un crit de guerra tan fort que la terra retrunyia. Els filisteus, en sentir aquella cridòria, es digueren:
--Què deu ser aquest crit de guerra tan clamorós al campament dels hebreus?
Tan bon punt van saber que l'arca del Senyor havia arribat al campament israelita, els filisteus es van esparverar i es deien:
--Déu ha arribat al seu campament. Pobres de nosaltres! Això no s'havia vist mai! Pobres de nosaltres! Qui ens salvarà de les mans d'aquests déus tan poderosos? Són els déus que van assotar els egipcis amb tota mena de plagues al desert. Filisteus, sigueu valents i porteu-vos com uns homes; si no, sereu esclaus dels hebreus, com ells ho han estat de nosaltres. Sigueu homes i lluiteu!
10 Els filisteus van atacar, i els israelites, derrotats, fugiren cadascú a casa seva. La desfeta va ser molt grossa: caigueren trenta mil homes. 11 L'arca de Déu fou capturada i els dos fills d'Elí, Ofní i Pinhàs, van morir.
12 Un benjaminita va córrer des del camp de batalla i aquell mateix dia arribà a Siló; en senyal de dol duia els vestits esquinçats i el cap cobert de terra. 13 Quan va arribar-hi, Elí estava assegut en el seu tamboret esperant prop del camí, amb l'ànsia al cor per l'arca de Déu. Tan bon punt aquell home arribà a la ciutat i donà la notícia, tot Siló va ser un clam. 14 Elí, en sentir la cridòria, va preguntar què era aquell aldarull. L'home, entretant, corria per donar la notícia a Elí. 15 Elí tenia ja noranta-vuit anys; els ulls se li havien entelat i havia perdut la vista. 16 L'home li va dir:
--Vinc del camp de batalla. Avui mateix m'he escapat del combat.
Elí va preguntar:
--Com ha anat, fill meu?
17 El missatger va respondre:
--Els israelites han fugit davant els filisteus. El nostre exèrcit ha sofert una gran derrota; a més, han mort els teus dos fills, Ofní i Pinhàs, i l'arca de Déu ha estat capturada.
18 Així que aquell home va esmentar l'arca de Déu, Elí, vell i feixuc com era, caigué d'esquena des del tamboret a la llinda del portal, es va desnucar i va morir. Havia estat jutge d'Israel durant quaranta anys.
19 La seva nora, la dona de Pinhàs, esperava un fill i estava a punt de donar a llum. En sentir que l'arca de Déu havia estat capturada i que el seu sogre i el seu marit havien mort, li van venir de sobte els dolors i va infantar. 20 S'estava morint. Les dones que l'assistien li deien:
--Anima't, que has tingut un noi!
Però ella no responia ni en feia cas. 21 Pensant en l'arca de Déu, que havia estat capturada, i en la fi del seu sogre i del seu marit, deia:
--S'han endut d'Israel la glòria de Déu.
Per això va posar a l'infant el nom d'Icabod (que significa: «La glòria ja no hi és»). 22 La mare deia que s'havien endut d'Israel la glòria perquè l'arca de Déu havia estat capturada.


Parábolas. La red. Mateo 13: 47-48
47 »També passa amb el Regne del cel com quan tiren una xarxa a l'aigua i la xarxa arreplega tota mena de peixos. 48 Un cop plena, la treuen a la platja, s'asseuen, i recullen en coves els peixos bons i llencen els dolents.

Dios no hace acepción de personas; eso nos enseña claramente la Escritura. Los seres humanos lo hacemos constantemente. Los judíos despreciaban a los que no lo eran. Entre ellos mismos despreciaban a aquellos que eran considerados impuros. Los cristianos de origen judío discriminaban a los de origen gentil y trataban de que vivieran y pensaran como ellos. Entre las iglesias había distinciones entre ricos y pobres que Pablo y Santiago condenan abiertamente. Todo lo contrario a como Jesús, Dios hecho ser humano, actuó. Alabó la fe de personas gentiles, incluso de los odiados invasores romanos. Se juntó y admitió en su círculo de discípulos a mujeres. Sus relaciones con personas pecadoras y de mal vivir era notoria e incluso reconoció el ministerio hecho por personas que no formaban parte de propio ministerio.



Esta parábola nos enseña que el llamado al Reino de Dios es universal para todo tipo de personas sin tener en cuenta su condición previa. No existe ningún grupo humano que por razón de su condición sexual, económica, política, racial, cultural o de otro tipo deba ser excluido. El Reino da la bienvenida a todos sin excepción. Nadie debe cambiar para entrar en el mismo, de hecho nos acercamos a él para ser cambiados tal y como afirmó el Maestro: "No son los sanos los que tienen necesidad de médico sino aquellos que están enfermos". Cuando los que ya estamos dentro olvidamos que la aceptación en el Reino ha sido en base a la gracia y no por meritocracia, es entonces cuando comenzamos a despreciar a otros, a limitar la universalidad de la invitación de Jesús y a clasificar a las personas en aptas o no aptas según nuestro limitado y cargado de prejuicios criterio. De hecho, cuanto más aberrante pueda ser a nuestros ojos el estilo de vida de una persona, más necesitado se encuentra del encuentro restaurador con Cristo.

Es cierto que hay una posterior selección de los pescados; pero como ya nos enseñó la parábola de la cizaña, es más bien responsabilidad del Señor y no nuestra.



¿Hacía que grupos o colectivos muestras acepción y rechazo? ¿Cómo la enseñanza de la parábola puede ayudarte a tener esa visión universal del Reino?

LECTURA DIMECRES 3/1/18: 1ª Samuel 3 i Mateo 13: 24-30


Dimecres 3 de Gener

1ª Samuel 3

El noi Samuel vivia dedicat al servei del Senyor a les ordres d'Elí. En aquell temps, el Senyor comunicava rarament la seva paraula: no solia mostrar-se en visió. Elí anava perdent la vista; gairebé no hi veia.
Una nit, Elí se n'havia anat a dormir a la seva cambra. Samuel dormia al santuari del Senyor, on hi havia l'arca de Déu. Abans que s'apagués la llàntia del santuari de Déu, el Senyor va cridar Samuel. Ell respongué:
--Sóc aquí.
Va anar corrents cap on era Elí i li digué:
--Sóc aquí. He sentit que em cridaves.
Elí va respondre:
--No t'he pas cridat. Torna-te'n a dormir.
Ell se'n tornà a dormir. Però el Senyor el cridà altra vegada. Samuel es va llevar, tornà on era Elí i li digué:
--Sóc aquí. He sentit que em cridaves.
Elí va respondre:
--No t'he pas cridat, fill meu. Torna-te'n a dormir.
Samuel encara no sabia reconèixer el Senyor, perquè la seva paraula encara no se li havia revelat. El Senyor va cridar Samuel per tercera vegada. Ell es va llevar, anà on era Elí i li digué:
--Sóc aquí. He sentit que em cridaves.
Elí va comprendre que era el Senyor qui cridava el noi, i digué a Samuel:
--Vés, torna-te'n a dormir i, si algú et cridava, digues: "Parla, Senyor, que el teu servent escolta."
Samuel se'n tornà al seu lloc a dormir. 10 El Senyor va entrar, se li acostà i el cridà com les altres vegades:
--Samuel, Samuel!
Ell va respondre:
--Parla, que el teu servent escolta.
11 Llavors el Senyor digué a Samuel:
--Estic a punt de fer una cosa tan enorme a Israel que tothom qui ho senti quedarà esbalaït. 12 Aquell dia executaré contra Elí i contra la seva família tot el que he sentenciat. Ho començaré i ho acabaré. 13 Li anuncio que, per culpa d'ell, condemno per sempre la seva família; ell sabia que els seus fills no em tenien cap respecte i els ha deixat fer. 14 Per això he jurat a la casa d'Elí que ni sacrificis ni ofrenes no podran expiar mai la seva culpa.
15 Samuel se'n tornà a dormir. A punta de dia es va llevar i obrí les portes del santuari del Senyor. Tenia por d'explicar la visió, 16 però Elí el va cridar:
--Samuel, fill meu.
Ell li respon:
--Sóc aquí.
17 Elí li diu:
--Quin missatge t'ha donat el Senyor? No m'ho amaguis, t'ho demano. Que Déu faci caure al teu damunt tota mena de mals si m'amagues res del que t'ha comunicat!
18 Llavors Samuel li va comunicar tot el missatge, sense amagar-li res. Elí digué:
--Ell és el Senyor: que faci el que li sembli bé.
19 Samuel es va fer gran. El Senyor era amb ell i feia que es complís tot el que li anunciava. 20 Tot Israel, des de Dan fins a Beerxeba, reconeixia que Samuel era un autèntic profeta del Senyor. 21 El Senyor continuava manifestant-se a Siló. Allà es revelava a Samuel per mitjà de la seva paraula.
Parábolas. Trigo y cizaña. Mateo 13: 24-30

24 Després els proposà aquesta altra paràbola:
--Amb el Regne del cel passa com amb un home que va sembrar bona llavor en el seu camp; 25 però, mentre tothom dormia, vingué el seu enemic, va sembrar jull enmig del blat i se'n va anar. 26 Quan els brins van créixer i es va formar l'espiga, aparegué també el jull. 27 Els mossos anaren a trobar l'amo i li digueren:
»--Senyor, ¿no vas sembrar bona llavor en el teu camp? D'on ha sortit, doncs, el jull?
28 »Ell els respongué:
»--Això ho ha fet un enemic.
»Els mossos li diuen:
»--¿Vols que anem a arrencar el jull?
29 »Ell els respon:
»--No ho feu pas, no fos cas que, arrencant el jull, arrenquéssiu també el blat. 30 Deixeu que creixin junts fins al temps de la sega, i llavors diré als segadors: "Arrenqueu primer el jull i feu-ne feixos per cremar-lo; el blat, en canvi, arreplegueu-lo i porteu-lo al meu graner."
Sembrar un campo de trigo con cizaña era una acción deleznable y una manera de hacer mucho daño a otra persona. Este tipo de acción -que fácilmente podría hacerse de forma impune- debía de ser tan frecuente que incluso en el imperio romano existían leyes que castigaban ese tipo de conductas. Cuando Jesús está usando esta parábola tiene una relevancia total para sus oyentes. Ambas semillas son muy parecidas y en sus primeros estadios de crecimiento es imposible diferenciarlas. No importa cuán competente fuera el campesino, no había manera humana de diferenciarlas y una vez que podían serlo el problema persistía; las raíces de ambas plantas se habían mezclado de tal modo que era imposible arrancar la cizaña sin dañar el trigo. No había más remedio que dejar crecer ambas. Sin embargo, incluso hasta el final el problema persistía. Los granos de la cizaña son semi venenosos y, por tanto, la separación de ambos era precisa para evitar problemas serios de salud.

Jesús usa esta parábola para hablarnos del Reino de Dios y la primera aplicación que podemos entresacar es que en el mismo crecerán, de forma inevitable, juntos tanto el trigo como la cizaña; ambos mezclados y ambos presentes. Una segunda aplicación es la dificultad de distinguir entre ambas cosas, es mucho más complejo de lo que a simple vista parece, es fácil cometer errores que, en definitiva, lo que hacen es dañar la cosecha. Creo que por esta razón Jesús afirmó: "No juzguéis para que no seáis juzgados". ¡Ciertamente! Es fácil cometer errores de juicio. Es fácil hacernos ideas de las personas desconociendo toda la información y todo el trasfondo. Es fácil olvidarnos de que no todo es lo que parece. Aplicado a nuestra propia vida tal vez nos hemos sentido juzgados por personas que desconocían nuestra realidad única y singular, nuestras circunstancias particulares y, por tanto, nos hemos sentido injustamente tratados.

Esta parábola nos invita a dejar el juicio al Señor quien es el único que conoce el corazón del ser humano. Ante el riesgo de dañar la cosecha es mejor dejarlo en manos del experto. Porque esta parábola también nos enseña que al final habrá juicio, al final el amo del campo separará el trigo de la cizaña pero mientras esto sucede nos pide a nosotros paciencia.

¿Cómo te puede ayudar esta parábola a evitar juicios precipitados que dañen a otros?

LECTURA DIMARTS 2/1/18: 1ª Samuel 2 i Marc 4: 26-29


Dimarts 2 de Gener
1ª Samuel 2

Després Anna va pregar així:
--Celebro de tot cor el Senyor,
alço el meu front gràcies a ell;
ara em ric dels enemics.
Sóc feliç perquè ell m'ha salvat.
Ningú no és sant com el Senyor,
no hi ha roca semblant al nostre Déu:
ningú no és Déu fora d'ell.
No digueu tantes paraules arrogants,
que no us surtin de la boca
aquestes insolències;
el Senyor és el Déu que tot ho sap,
i sospesa totes les vostres accions.
L'arc dels valents s'esmicola,
mentre els covards s'armen de valor.
S'han de guanyar el pa
els qui anaven tips,
mentre el mengen sense esforç
els famolencs.
La dona estèril infanta set fills,
mentre queda sola la qui era fecunda.
És el Senyor qui dóna mort o vida,
qui fa baixar al país dels morts
o en treu fora.
És el Senyor qui dóna
pobresa o riquesa,
qui abaixa o enalteix.
Aixeca de la pols el desvalgut,
treu el pobre de la cendra,
per asseure'l entre els poderosos
i donar-li possessió d'un soli gloriós.
El Senyor sosté
els fonaments de la terra,
damunt d'ells ha assentat el món.
Ell guarda els passos dels seus fidels,
però els malvats cauran a les tenebres:
ningú no triomfa per la pròpia força.
10 El Senyor desconcerta els enemics,
l'Altíssim, des del cel,
els fa sentir el tro.
El Senyor judica el món
d'un cap a l'altre,
dóna la victòria al seu rei,
alça el front del seu ungit.
11 Després Elcanà va tornar-se'n a Ramà, a casa seva.
El noi vivia al servei del Senyor, a les ordres del sacerdot Elí. 12 Però els fills d'Elí eren uns desvergonyits. No respectaven el Senyor 13 ni complien les obligacions dels sacerdots amb el poble. Quan algú oferia una víctima, mentre es coïa la carn, venia un criat del sacerdot amb la forquilla grossa a la mà, 14 l'enfonsava a la cassola, a l'olla o a la caldera, i tot el que treia, s'ho quedava el sacerdot. Així ho feien amb tots els israelites que acudien a Siló. 15 Pitjor encara! Abans que el sacerdot cremés per al Senyor el greix de la víctima, venia el criat i deia a l'home que oferia el sacrifici: «Dóna'm carn, que l'haig de rostir per al sacerdot. Ha de ser crua; cuita, no te la voldrà.» 16 Si aquell home li deia: «Que cremin primer el greix, i després pren tot el que et faci goig», el criat li responia: «No, dóna-me-la ara mateix o te la prenc per força.»
17 El pecat dels fills d'Elí era molt greu als ulls del Senyor, perquè tractaven sense respecte els sacrificis que li eren oferts. 18 Quant a Samuel, servia dins el santuari del Senyor. El noi anava vestit amb una túnica de lli. 19 Cada any, la seva mare li teixia un mantellet i l'hi portava, quan pujava a Siló amb el seu marit per oferir el sacrifici anyal.
20 Elí va beneir Elcanà i la seva muller, dient:
--Que el Senyor et doni descendència d'aquesta dona, en recompensa d'aquell que va ser donat com a ofrena al Senyor.
I se'n tornaren al seu poble.
21 El Senyor va afavorir Anna, i aquesta tingué tres fills més i dues filles.
El noi Samuel creixia davant el Senyor. 22 Elí ja era molt vell. Sentia a dir tot el que els seus fills feien a la gent d'Israel i com jeien amb les dones que s'agrupaven a l'entrada de la tenda del trobament. 23 Elí els deia:
--Per què feu aquestes maldats que sento comentar a tot el poble? 24 No, fills meus, les notícies que m'arriben no són bones: vosaltres feu pecar el poble del Senyor. 25 Si un home peca contra un altre home, Déu serà el seu mitjancer; però si un home peca contra el Senyor, qui li farà de mitjancer?
Però ells no feien cas del que deia el seu pare. El Senyor havia decidit que morissin.
26 Entretant, el noi Samuel s'anava fent gran i creixia en bondat, tant davant el Senyor com davant els homes.
27 Un home de Déu anà a trobar Elí i li digué:
--Això t'anuncia el Senyor: "Ja saps que em vaig manifestar a la família del teu pare, quan ells eren a Egipte al servei del faraó. 28 Al teu pare, me'l vaig escollir per sacerdot d'entre totes les tribus d'Israel, perquè oferís sacrificis en el meu altar, cremés ofrenes i portés davant meu l'efod sacerdotal. I vaig concedir a la seva família una part de les ofrenes dels israelites. 29 Per què, doncs, tracteu sense consideració les víctimes i els altres dons que jo vaig manar d'oferir perpètuament? Per què honores més els teus fills que no pas a mi mateix, i permets que s'atipin del bo i millor de les ofrenes del meu poble d'Israel? 30 Jo, el Senyor, Déu d'Israel, havia promès que la teva casa i la casa dels teus pares viuria sempre a la meva presència. Però ara jo, el Senyor, t'asseguro que em guardaré prou de complir-ho; perquè jo honoro els qui m'honoren, però els qui em menyspreen seran menyspreats. Ho dic jo, el Senyor. 31 Vénen dies en què tallaré els teus rebrots i els de la casa dels teus pares: no arribarà a vell ningú de la teva família. 32 Veuràs triomfar per sempre un rival teu, mentre a Israel tot prosperarà; i a casa teva ningú no arribarà mai a vell. 33 Jo mantindré algú dels teus prop del meu altar, perquè els ulls se li entelin i tot ell es consumeixi, però tots els rebrots de la teva família moriran com un de tants. 34 Et servirà de senyal de tot això el que succeirà als teus dos fills, Ofní i Pinhàs: moriran tots dos en un sol dia. 35 Després em triaré un sacerdot fidel, que es comportarà segons el desig del meu cor; li construiré un casal perdurable, i ell viurà vora el rei que jo hauré ungit. 36 Llavors els supervivents de la teva família aniran a prosternar-se davant d'ell per pidolar una moneda o un tros de pa, i li diran: ‘T'ho demanem, admet-nos a qualsevol servei sacerdotal; que puguem menjar un rosegó de pa!’"



Parábolas. La semilla que crece por si sola. Marc 4: 26-29

26 Deia encara:
--Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: 27 tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. 28 La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. 29 I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega.



Una semilla crece porque tiene el potencial en sí misma para hacerlo. En aquella época el campesino que sembraba no tenía ni la más remota idea de los mecanismos que hacían que aquella semilla depositada en el suelo pudiera producir el fruto que después recogería. Ahora los conocemos perfectamente, sin embargo, en los tiempos de Jesús aquello era un auténtico misterio, entendiendo por tal algo que va más allá de lo que la razón puede procesar. Todavía existen muchos misterios en nuestro mundo científico y tecnológico. Todavía hay muchos fenómenos que la ciencia no ha tenido la capacidad de desvelar y entender los mecanismos implícitos que permiten que éstos se den. 



Jesús usa la semilla para hacer un paralelismo con el Reino de Dios. Podemos tener la certeza de que se establecerá, que tal y como nos enseña la petición del Padrenuestro su voluntad se hará de forma perfecta en la tierra del mismo modo que se hace ya en los cielos. Desconocemos los mecanismos que el Señor utilizará para llevar a cabo esta realidad; para nosotros son un total misterio. Sin embargo, sabemos que el mensaje del evangelio tiene poder en sí mismos para producir resultados al margen de nuestra capacidad o no para entenderlo. Como dice Pablo en Romanos: "El evangelio es poder de Dios".  Esto nos ha de llevar a una actitud de total confianza en el Señor y su poder. La cuestión no reside en que yo entienda o no, sino en que Él está detrás de su Palabra y producirá el fruto en su debido tiempo.



Pero la parábola también nos habla de nuestro propio papel en el proceso de la construcción del Reino. Sin duda es la semilla la que tiene todo el potencial pero, al mismo tiempo, precisa del campesino para la preparación de la tierra y la plantación de la misma. El trabajador del campo ha de hacer su función, su parte del trato, en la confianza que la semilla con su propio mecanismo hará el resto. Obrar y confiar. Pablo, escribiendo a los Corintios lo ilustra perfectamente cuando indica que: "Pablo sembró, Apolos regó, pero el crecimiento lo da Dios".



En resumen, esta es una parábola que nos invita a esforzarnos en construir el Reino sabiendo que, en definitiva, es el Señor quien lo hará. Agustín de Hipona lo resumió perfectamente cuando dijo: "El hombre sin Dios no puede; Dios sin el hombre no quiere".



Trabajo y confianza ¿Cuán presentes están en tu vida ambas realidades relacionadas con el Reino?

LECTURA DILLUNS 1/1/18: 1ª Samuel 1 i Mateo 13: 1-9


Dilluns 1 de Gener

1ª Samuel 1
A les muntanyes d'Efraïm hi havia un home que es deia Elcanà. Era del clan dels sufites del poble de Ramà. Era fill de Jeroham, fill d'Elihú, fill de Tohu, descendent de Suf, un efraïmita. Tenia dues dones: l'una es deia Anna i l'altra Peninnà. Peninnà tenia fills, mentre que Anna no en tenia cap. Cada any, Elcanà pujava a Siló per adorar el Senyor de l'univers i oferir-li un sacrifici. A Siló oficiaven, com a sacerdots del Senyor, Ofní i Pinhàs, els dos fills d'Elí.
Va arribar el dia que Elcanà oferia la seva víctima. Elcanà tenia el costum de donar a la seva muller Peninnà i als seus fills i filles les porcions corresponents; però a Anna li reservava la part millor, perquè l'estimava molt, encara que el Senyor l'havia deixada estèril. La seva rival no parava d'humiliar-la retraient-li que el Senyor l'hagués deixada sense fills. Cada any passava el mateix, quan Anna pujava al santuari del Senyor.
També aquella vegada Peninnà mortificava Anna. Llavors Anna va esclatar en plors, i no volia menjar. Elcanà, el seu marit, li digué:
--Anna, per què plores i no menges? Per què estàs tan trista? No valc per a tu més que deu fills?
En acabar l'àpat a Siló, Anna es va dirigir al santuari del Senyor. El sacerdot Elí s'estava assegut en un tamboret a l'entrada del santuari. 10 Ella, plena d'amarguesa i plorant desconsoladament, pregà al Senyor 11 i li va fer una prometença:
--Senyor de l'univers, si et dignes mirar la meva aflicció i et recordes de la teva serventa, si no t'oblides de la teva serventa i em dónes un fill, te l'oferiré, Senyor, per tota la vida, i, com a senyal, no li tallaran mai els cabells.
12 Mentre ella anava insistint en la seva pregària al Senyor, Elí es fixava en la seva boca. 13 Anna parlava interiorment; movia els llavis, però no se li sentia la veu. Elí, doncs, va pensar que anava beguda, 14 i li digué:
--¿En tens per a molt, d'estar aquí borratxa? Vés a dormir el vi que portes!
15 Anna va respondre:
--No, senyor meu. Sóc una dona atribolada. No he begut vi ni cap altra beguda alcohòlica. Tan sols obria el cor al Senyor. 16 No prenguis la teva serventa per una qualsevol. M'expressava així perquè estic molt trista i abatuda.
17 Elí va dir:
--Vés-te'n en pau i que el Déu d'Israel et concedeixi allò que li has demanat.
18 Ella respongué:
--Senyor meu, que tingui sempre el teu favor!
Anna se'n va anar, va menjar i ja no semblava la mateixa d'abans.
19 L'endemà es van llevar de bon matí, van adorar el Senyor i se'n tornaren a casa seva, a Ramà. Quan Elcanà va unir-se a la seva dona, el Senyor es recordà d'ella. 20 Passats uns quants dies, Anna es va trobar que esperava un fill. Va donar a llum i posà al seu fill el nom de Samuel, tot dient-se: «L'havia demanat al Senyor.»
21 Elcanà, el seu marit, tornà a pujar a Siló amb tota la família per oferir el sacrifici de cada any i complir així la seva prometença. 22 Però Anna no va anar-hi, sinó que digué al seu marit:
--Quan hauré desmamat el nen, ja l'hi portaré; el presentaré al Senyor, i que es quedi allà per sempre més.
23 Elcanà, el seu marit, li digué:
--Fes com et sembli millor: queda't aquí fins que l'hagis deslletat. Que el Senyor acabi de complir la seva paraula!
Anna es va quedar, doncs, i va criar el seu fill fins que l'hagué desmamat.
24 Un cop deslletat, tot i que era tan petit, se'l va endur amb ella i el va portar al santuari del Senyor, a Siló. També es va endur un toro de tres anys, una mesura de farina i un bot de vi. 25 Allà immolaren el toro i van presentar el nen a Elí. 26 Anna li digué:
--Tan cert com vius, senyor meu: jo sóc aquella dona que s'estava dreta aquí mateix suplicant al Senyor. 27 Jo pregava per tenir aquest infant, i el Senyor m'ha concedit allò que li havia demanat. 28 Per això ara el dono com a ofrena al Senyor: el dono al Senyor per tota la vida.
Llavors Samuel es va prosternar davant el Senyor.


Parábolas. El sembrador. Mateo 13: 1-9

Aquell dia, Jesús va sortir de la casa i es va asseure vora el llac. Es reuní tanta gent entorn d'ell, que va haver de pujar en una barca i s'hi assegué. La gent es quedà vora l'aigua. Ell els va parlar llargament en paràboles. Deia:
--Un sembrador va sortir a sembrar. Tot sembrant, una part de les llavors va caure arran del camí; vingueren els ocells i se les van menjar. Unes altres llavors van caure en un terreny rocós, on hi havia poca terra, i de seguida van germinar, ja que la terra tenia poc gruix; però, quan sortí el sol, recremà les plantes, i es van assecar, perquè no tenien arrels. Unes altres llavors van caure enmig dels cards; els cards van créixer i les ofegaren. Però una part de les llavors va caure en terra bona i donà fruit: unes llavors van donar el cent, unes altres el seixanta, unes altres el trenta per u.
»Qui tingui orelles, que escolti.


Los estudiosos de la Biblia concuerdan que esta fue la primera parábola que usó Jesús. El Maestro estaba enseñando desde una barca y es muy posible que estuviera en aquellos precisos momentos viendo a un campesino sembrar sus campos y aquello le inspirara sus palabras. Tradicionalmente ha habido un amplio consenso que afirma que la parábola trata acerca de la actitud del corazón que recibe la Palabra de Dios. En este sentido, cada tipo de terreno representaría un arquetipo de ser humano y su posicionamiento frente al Señor y su mensaje. Refuerza esta idea el hecho de que el mismo Jesús interpretara la parábola para sus discípulos y lo hiciera siguiendo esas líneas.

El borde del camino. Los campos de cultivo en Palestina estaban rodeados de caminos que servían para acceder a las diferentes parcelas. Cualquier persona, fuera o no propietaria, tenía derecho a circular por los mismos. Consecuentemente, cualquier semilla que cayera sería pisoteada por los transeúntes. En ese tipo de terreno es imposible que la semilla pueda germinar, Satanás, como afirma Jesús, rápidamente la hace desaparecer.

El terreno pedregoso. Literalmente la idea no es que el campo estuviera lleno de piedras, más bien se trata de terreno rocoso recubierto de una delgada capa de tierra que hace imposible que nada pueda arraigar pues carece de la suficiente profundidad. Jesús indica que al carecer de anclajes, cuando vienen las primeras dificultades propias de la vida la semilla muere.

Los cardos. Las plantas espinosas son increíblemente fuertes y resistentes y donde ellas están, si no son removidas, ahogan todo tipo de buena semilla que desee fructificar. Jesús nos dice que un corazón lleno de otros intereses, prioridades y preocupaciones no es el terreno donde su Palabra dará fruto. Todo lo anterior la ahogará sin remedio.

La tierra fértil. Esta tierra da fruto y multiplicado. Cuando tomamos el texto de la parábola en los diferentes evangelios vemos que nos ayuda a entender mejor las tres características de un corazón dispuesto y fértil para el mensaje. Mateo 13:23 nos señala la primera: "Presta atención". No simplemente lo escucha, se esfuerza por entender el significado y las implicaciones. Marcos 4:20 menciona la segunda característica: "Lo recibe", es decir, lo hace propio, acepta sus directrices. Finalmente en Lucas 8:15 encontramos la tercera característica: "La guardan", que tiene un significado de obediencia y aplicación en la vida; por esa razón produce fruto.



La aplicación para nuestra vida es simple, llana y directa ¿Qué tipo de suelo es nuestro corazón cuando nos acercamos a la Palabra o la recibimos por medio de otros?

DISSABTE i DIUMENGE

SETMANA 4. SETMANA DE L'AMOR

Recordem i compartim tot el que hem meditat aquesta 3ª setmana d'Advent.

BON CAP D'ANY! I BENEÏT 2018!!!

DIVENDRES 29/12/17 LECTURA D'ADVENT: LLUC 2:8-20


SETMANA 4. SETMANA DE L'AMOR

Viernes 29 de Diciembre


Lectura bíblica: Lucas 2: 8-20

A la mateixa contrada hi havia uns pastors que vivien al ras i de nit es rellevaven per guardar el seu ramat. Un àngel del Senyor se'ls va aparèixer i la glòria del Senyor els envoltà de llum. Ells es van espantar molt. 10 Però l'àngel els digué:
--No tingueu por. Us anuncio una bona nova que portarà a tot el poble una gran alegria: 11 avui, a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor. 12 Això us servirà de senyal: trobareu un infant faixat amb bolquers i posat en una menjadora.
13 I de sobte s'uní a l'àngel un estol dels exèrcits celestials que lloava Déu cantant:
14 --Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes que ell estima.
15 Quan els àngels els deixaren i se'n tornaren cap al cel, els pastors deien entre ells:
--Arribem-nos a Betlem a veure això que ha passat i que el Senyor ens ha fet saber.
16 Hi anaren, doncs, de pressa i trobaren Maria i Josep, amb el nen posat a la menjadora. 17 En veure-ho, van contar el que els havien anunciat d'aquell infant. 18 Tothom qui ho sentia quedava meravellat del que deien els pastors. 19 Maria guardava tot això en el seu cor i ho meditava. 20 Després els pastors se'n tornaren, glorificant Déu i lloant-lo pel que havien vist i sentit: tot ho van trobar tal com els ho havien anunciat.



He aquí os doy nuevas de gran gozo, que será para todo el pueblo: que os nacido hoy en la ciudad de David, un Salvador que es Cristo el Señor.



Nuestro gozo es un hecho completo, Jesús, nuestro Salvador, ha nacido. La muestra más grande de amor para el mundo: Porque de tal manera amó Dios al mundo…

Esta noche nos recuerda la encarnación de Jesucristo

y su nacimiento.
Demos gracias a Dios por su amor.

DIJOUS 28/12/17 LECTURA D'ADVENT: 1ª JOAN 4:7-12


SETMANA 4. SETMANA DE L'AMOR

Jueves 28 de Diciembre


Lectura bíblica: 1a Juan 4:7-12


Estimats meus, estimem-nos els uns als altres, perquè l'amor ve de Déu; tothom qui estima ha nascut de Déu i coneix Déu. El qui no estima no coneix Déu, perquè Déu és amor.
L'amor de Déu s'ha manifestat enmig nostre quan ha enviat al món el seu Fill únic perquè visquem gràcies a ell. 10 L'amor consisteix en això: no som nosaltres qui ens hem avançat a estimar Déu; ell ens ha estimat primer i ha enviat el seu Fill com a víctima que expia els nostres pecats.
11 Estimats meus, si Déu ens ha estimat tant, també nosaltres ens hem d'estimar els uns als altres. 12 A Déu, ningú no l'ha vist mai; però si ens estimem, ell està en nosaltres i, dins nostre, el seu amor ha arribat a la plenitud.


¿Qué nos enseña este pasaje sobre el amor de Dios? ¿Qué nos enseña sobre la relación entre el amor de Dios para nosotros y el amor de nosotros hacia Dios? ¿Podemos amar a Dios sin amar a los demás?


Pensemos en  cada miembro de nuestra  familia,  por qué es una persona especial en nuestra vida y por qué damos gracias a Dios por la vida de él o ella.

DIMECRES 27/12/17 LECTURA D'ADVENT: JOAN 15:9-11

SETMANA 4. SETMANA DE L'AMOR

Miércoles 27 de Diciembre

Lectura bíblica: Juan 15:9-11

Tal com el Pare m'estima, també jo us estimo a vosaltres. Manteniu-vos en el meu amor. 10 Si guardeu els meus manaments, us mantindreu en el meu amor, tal com jo guardo els manaments del meu Pare i em mantinc en el seu amor.
11 »Us he dit tot això perquè la meva joia sigui també la vostra, i la vostra joia sigui completa.

Tanto Dios el Padre nos ama, nos ama Jesucristo. Y Jesucristo nos llama a amar en la misma manera.

¿Cómo mostramos nuestro amor a Dios, de acuerdo con este pasaje? ¿Cuál sería el resultado si amamos a Dios y obedecemos sus mandamientos según el v. 11?

Pensemos en las muchas evidencias del amor de Dios en nuestras  vidas. También las evidencias en la naturaleza, en otras personas, en las bendiciones, etc.

Oremos dando gracias a Dios por su amor y su gozo, y por las evidencias de su amor.

DIMARTS 26/12/17 LECTURA D'ADVENT: OSEES 11:1-4

SETMANA 4. SETMANA DE L'AMOR

Martes 26 de Diciembre


Lectura bíblica: Oseas 11:1-4


Diu el Senyor:
«Quan Israel era un noi
me'l vaig estimar,
d'Egipte vaig cridar el meu fill.
Però ell és d'aquells
que, com més els crides,
més se te'n van:
oferien sacrificis als Baals,
cremaven ofrenes als ídols.
Jo mateix vaig ensenyar
Efraïm a caminar
agafant-lo pels braços,
però ells no han reconegut
que jo els he guarit.
Jo els atreia cap a mi
amb llaços d'afecte i amor.
Feia com qui aixeca un jou del coll
i deixa lliure la boca,
m'acostava cap a ell
i li donava menjar.


El amor de Dios es como el de un padre amoroso y tierno con sus hijos e hijas. Su amor es paciente y sigue aun cuando le desobedecemos. En su amor Dios nos enseña, nos cuida, nos guía. ¿Cómo podemos ser personas que muestren el amor, según el ejemplo de Dios?

DILLUNS 25/12/17 LECTURA DE NADAL: JEREMIES 31:3

SETMANA 4. SETMANA DE L'AMOR

Lunes 25 de Diciembre


Lectura bíblica: Jeremías 31:3


 El Senyor se m'aparegué de lluny,
i em deia:
«T'estimo amb un amor etern;
per això t'he atret i et sóc fidel.



El amor de Dios es eterno y misericordioso. Él nos ha amado desde los principios del tiempo, y seguirá amándonos para siempre. Su amor es misericordioso y busca lo mejor para nosotros.


Oremos dando gracias a Dios por su amor y pidamos que nos ayude a mostrar más amor a los demás.

DISSABTE i DIUMENGE

SETMANA 3. SETMANA DE GOIG

Recordem i compartim tot el que hem meditat aquesta 3ª setmana d'Advent.

DIVENDRES 22/12/17 LECTURA D'ADVENT: JEREMIES 31:12-13


SETMANA 3. SETMANA DE GOIG

Viernes 22 de Diciembre


Lectura bíblica: Jeremías 31: 12-13


12 Arriben a les altures de Sió
cridant de goig,
a la llum de l'abundor del Senyor:
blat, vi i oli, i cries dels ramats.
Viuran com els horts amarats d'aigua,
no patiran mai més d'escassetat.
13 Llavors dansaran d'alegria les noies,
joves i vells dansaran junts:
canviaré el dol en dies de festa,
els consolaré de les penes
i els alegraré.


En los momentos que desfallecemos, que estamos tan tristes, necesitamos que el gozo del Señor llegue a nosotros.

No hay nada más hermoso para nuestras vidas que saber que Él nos consuela y que ha de convertir nuestro lloro en alegría, si así se lo pedimos.


Oremos por las personas que experimentan tristeza, que lloran de desconsuelo.

DIJOUS 21/12/17 LECTURA D'ADVENT: ISAÏES 35


SETMANA 3. SETMANA DE GOIG

Jueves 21 de Diciembre


Lectura bíblica: Isaías 35

Que s'alegrin el desert
i la terra eixuta,
que l'estepa exulti i floreixi!
Que s'ompli de flors primerenques,
que salti i cridi de goig i d'alegria!
Li són donades la glòria del Líban,
l'esplendor del Carmel i de Saron.
Tots veuran la glòria del Senyor,
la majestat del nostre Déu.
Enrobustiu les mans cansades,
afermeu els genolls vacil·lants.
Digueu als qui defalleixen:
«Sigueu valents, no tingueu por!
Aquí teniu el vostre Déu,
que ve per fer justícia;
la seva paga és aquí.
Ell mateix us ve a salvar.»
Llavors es desclouran
els ulls dels cecs,
i les orelles dels sords s'obriran.
Llavors el coix saltarà com un cérvol
i la llengua del mut cridarà de goig,
perquè l'aigua ha brollat al desert,
han nascut torrents a l'estepa.
La terra ardent és ara un estany,
el país de la set
és ple de fonts d'aigua.
En el clos on jeien els xacals,
ara hi creixen canyes i joncs.
Allà obriran una ruta anomenada
«Via Santa»,
que cap impur no trepitjarà.
El Senyor mateix els hi guiarà,
ni els menys espavilats
no s'hi perdran.
No s'hi veurà cap lleó
ni s'hi atansaran les bèsties ferotges:
no n'hi trobaran cap.
Serà el camí dels qui el Senyor
haurà rescatat.
10 Els seus redimits retornaran,
entraran a Sió cridant de goig,
coronats d'una joia sense fi.
Arribaran la felicitat i l'alegria,
fugiran els planys i la tristesa.



El gozo de la redención alcanza hasta la naturaleza: toda la creación, incluyéndonos, podemos gozarnos y regocijarnos en la gloria de Dios. El da a su pueblo un camino para que se acerque. Es un camino en el que los ciegos ven, los sordos oyen y los cojos saltan.

Alegrémonos porque Dios cumple sus promesas y nos da santidad

y salvación.


Practiquemos maneras en las que podemos tratar a los demás con esperanza, paz y gozo.